dimarts, 28 de maig de 2013

Neuroeducació: ahir i demà



La neuroeducació, o neuropsicoeducació, és la branca científica interdisciplinar que integra la neurociència i la neuropscicologia i s'aplica als processos d'ensenyament/aprenentatge.

He trobat el blog 'Escuela con cerebro' amb entrades molt interessants al respecte. Entre els materials compartits en el curs Educació 2.0, aquest blog i el que he trobat per la xarxa he tret les següents recomanacions pràctiques per al docent del segle XXI:

  • Cada cervell és únic, per tant cada procés d'aprenentatge també. Tolerància doncs a l'aula.
  • Els processos emocionals i els cognitius són inseparables. Per tant es tracta de mostrar als alumnes que ens importen, i propiciar ambients agradables que facilitin aprenentatge i seguretat en els alumnes. I evitar situacions d'estrés i malestar.
  • La curiositat és la que alimenta l'atenció i facilita l'aprenentatge. Els estudis demostren que anticipar la recompensa és millor que el premi. Que si l'organisme te una determinada expectativa i la resposta conductual és millor de l'esperat, aleshores s'activen les neurones dopaminèrgiques. Així doncs: canvis de veu i moviment a l'aula, blocs temàtics de 10-15 minuts amb pauses al mig, i l'alumne com a protagonista del seu procés d'aprenentatge.
  • Esport amb regularitat millora l'aprenentatge. Inclús una mica d'exercici en començar la classe també va bé.
  • La pràctica contínua permet progressar. Així doncs currículum espiral, per a accedir a memòria a llarg plaç a través de la pràctica continuada, i repetir per a la memòria a curt plaç.
  • Cal incorporar el component lúdic a l'escola ja que millora la creativitat, el benestar, la socialització de l'alumnat i també fa créixer la quantitat de matèria gris i millora la coordinació entre regions cerebrals. Així doncs jocs i videojocs a l'aula.
  • L'art, en particular la música, millora processos cognitius. Incorporar doncs formes d'expressió artística.

  • Som éssers socials. A l'aula treballs en equip, debats per desenvolupar habilitats d'escolta, tolerància a punts de vista diferents, etc. cal també que aprenguin a exposar i presentar els propis resultats i treballs.
  • Aprenentatge per patrons, cal aprendre a través d'exemples.
  • Diferents inteligencies de Gardner implica cervell te diferents maneres d'aprendre. Cal provar diferents estratègies a l'aula per a que tothom tingui la oportunitat.
  • Patrons d'alimentació, son, etc són importants. Cal fer-ne conscient les famílies ampliant comunitat educativa i obrint les escoles.
  • Tutories cognitives, es a dir, personalitzar, ajustar-se millor a les necessitats dels estudiants.
  • Els adolescents necessiten dormir més i fins més tard. Per tant cal començar l'escola més tard per a millorar els seus resultats.
  • La construcció de camins neuronals ens capacita per a l'aprenentatge al llarg de la vida (capacitat imprescindible avui en dia). Aquests camins es formen amb la resolució de problemes, el pensament crític i creatiu, etc i no amb la memorització.
  • Al assentar els nous coneixements en coneixements preexistents els consolida amb connexions sinàptiques més fortes.
  • No basar-se tant en les dificultats d'aprenentatge de cada alumne si no en les seves potencialitats, i a partir d'aquí construir.

Fins aquí penso que és més nou el mètode pel que s'arriba a aquestes conclusions que no les conclusions en si mateixes, ja conegudes empíricament amb anterioritat.

Ara bé, la neurociència també ha descobert que sembla que records concrets podrien estar associats a neurones concretes, i que es podrien borrar records individuals o insertar coneixements mitjançant 'paquets' de neurones en el nostre cervell. Això ja és més novedós i implica qüestions ètiques més profundes.... 

Recentment vaig llegir aquest articlede neurociència publicat per la revista de divulgació científica Mètode. Em van impactar molt els avenços descrits. Sembla que estem molt a prop de llegir la ment i manipular-la. Aquest article descriu com, si entrenem un ordinador a conèixer els patrons d'activació cerebral d'algú, aleshores tant sols llegint les corrents elèctriques del cervell l'ordinador és capaç de reconstruir quines són les imatges que han provocat aquestes corrents, imatges diferents de aquelles amb que havia estat entrenat l'ordinador, clar, si no no tindria gràcia! Es a dir, podem llegir les corrents d'un cervell i reconstruir què és el que aquest cervell esta veient amb els ulls. Aquest vídeo mostra les imatges reconstruïdes i les originals:


Impressionant, oi?? Tot plegat em recorda a un llibre de ciència ficció que vaig llegir fa poc, es diu 'Con otros Ojos', de FabiánPlaza. Per cert, us el recomano. Molt suggerent i possiblement visionari del que tindrem d'aquí poc. Descriu un món on la telepatia mediada tecnològicament (xips que llegeixen les ones del nostre cervell, les envien per wi-fi, i són rebudes per xips d'altres cervells que provoquen aquests pensaments o emocions en el cervell receptor) te un ús generalitzat a la humanitat. Hi ha policia mental, anuncis mentals, fusions entre persones....un munt de possibilitats que si efectivament diposéssim d'aquesta eina transformarien definitivament tant els processos d'aprenentatge com la construcció del jo, individual i social. 

 Mentre no arribi aquest dia, caldrà que seguim aplicant tècniques de neurociència a aules cada cop més interconnectades, i que modifiquem les estructures cerebrals no mitjançant xips sinó mitjançant tècniques educatives d'èxit.


dilluns, 27 de maig de 2013

Educació i sindicats 2.0



Gràcies al curs que estic fent d'Educació 2.0 he estat navegant els darrers dies per pàgines molt interessants que m'han fet pensar. En particular, el visionat d'aquest vídeo que us poso a continuació m'ha suscitat un munt de dubtes:





En principi sembla un vídeo esperançador, fresc, que ens inspira en l'època que ha de venir i en part ja és aquí. Trobo contagiosa aquesta alegria que el vídeo irradia, una mica a l'estil 'alegria de vivir de Coca-Cola', que em recorda el 'somni americà'. Si ets genuïna, treballadora, mantens el teu perfil actualitzat, et connectes adequadament i generes i participes en xarxes interessants aleshores podràs treballar en allò que et fa feliç, des d'on vulguis, quan vulguis, com vulguis, amb total llibertat. Segons aquesta visió, hauríem d'educar per a capacitar la gent per dur a terme aquestes tasques ja que és aquí on resideix la clau de la felicitat i l'empoderament per viure com es vulgui fent allò que més t'agradi. I estic d'acord en que cal capacitar per a això, però crec que només amb això no n'hi ha prou. M'explico.

Vivim en un món on aquells qui tenen diners mostren una avarícia desmesurada que fa créixer les desigualtats de manera constant tant a nivell mundial com internament en els països de l'autodenominat primer món. La precarietat laboral s'ha generalitzat i ens està acostumant a uns nivells d'explotació, inestabilitat i angoixa que es veuen particularment amplificats pel context de crisi actual. I com ajuda a aquesta cultura del treball la generació Y ?? Aporta una visió individualista on les xarxes entre iguals serveixen per a forjar una reputació individual que permet triomfar individualment també. L'externalització, el treball autònom, free-lance, en espais de coworking, són totes pràctiques que precaritzen fent recaure en el treballador la responsabilitat de la seva seguretat laboral, segur mèdic, manteniment del material necessari per dur a terme la seva feina, la subsistència en períodes de poca feina, etc.

Avui en dia està molt en desús la identitat de classe, i aquesta cultura de la generació Y proposa que és l'individu qui ha de respondre pels seus èxits o fracassos, i que és aquest qui individualment s'haurà d'enfrontar a empleadors (o mercats) més o menys bondadosos amb qui pactarà unes condicions de treball de tu a tu, com si es tractés d'una conversa entre iguals. Originàriament els sindicats servien per a compensar aquesta desigualtat, protegint col·lectivament als treballadors i treballadores, però en els últims temps sembla que no fan aquesta funció gaire exitosament i estan molt desprestigiats, particularment els sindicats majoritaris. Els convenis col·lectius era un altre dels mecanismes clàssics per a protegir les persones treballadores; l'establiment d'unes condicions mínimes de treball comunes per a tots eren garants d'aquests mínims irrenunciables. També en vies d'extinció.

Com ens protegirem doncs la generació Y (i tothom, ja que la precarietat està en expansió) de la voracitat sense límits d'algunes empreses empleadores? El Cluetrain manifesto proposa un canvi de la cultura corporativa segons el qual l'impacte d'internet en consumidors i organitzacions (empreses) permet un nivell de comunicació sense precedents, dins i entre aquests dos grups, que forcen a un canvi radical de cultura corporativa. En el seu punt 46 afirma: 'un intranet saludable organitza als empleats en varis sentits de la paraula. El seu efecte és més radical que l'agenda de qualsevol sindicat'. Com s'hauria de materialitzar això per a protegir a aquesta classe treballadora exposada a elevats nivells de precarietat si no s'organitza per impedir-ho?

Se m'acuden dos mecanismes complementaris:

  1. Comunicació en 'intranet', per dir-ho en termes del Cluetrain manifesto, o sindicat 2.0: les persones treballadores s'organitzen fent ús de les TEP (tecnologies de l'empoderment i la participació) i es posen d'acord per a blindar uns mínims en les condicions de treball irrencunciables, es protegeixen les unes a les altres, rebutjant a la xarxa aquells qui entrin a competir per un lloc de treball rebaixant les condicions laborals per sota d'aquest mínim col·lectivament pactat. Òbviament els empleadors podrien opinar i compartir amb aquest sindicat 2.0 quines són les seves preocupacions o limitacions però serien els propis treballadors qui decidiria què és acceptable i què no (i en quines condicions).
  2. Comunicació organització-consumidors. L'empresa aplica els principis del cluetrain manifesto i és transparent al consumidor sobre les condicions de treball dels seus treballadors, una mica com amb el comerç just. Inclús el sindicat 2.0 podria acreditar les empreses en que es respecten aquests mínims col·lectivament pactats mitjançant mecanismes avaluadors tipus open badges.


Aquesta és només una proposta i segur que la intel·ligència col·lectiva a la xarxa farà aparèixer propostes molt més interessants. Però hi ha un factor que em sembla clau en tot això. L'educació. En efecte, no hem d'educar només per a capacitar a la gent per a sobreviure exitosament en la societat-xarxa, participant amb l'objectiu de forjar-se una reputació digital que capaciti per a l'empleabilitat (o inclús contribueixi a augmentar la reputació de l'empresa per la que treballa). I si és prou bona, referent i imprescindible, segur que acabarà tenint unes bones condicions de treball, per tant l'objectiu és triomfar. Penso que aquesta visió és en excés individualista.

El que cal és educar en la solidaritat, en la búsqueda i defensa dels interessos col·lectius, educar en uns valors on no n'hi ha prou que a mi em vagi bé, si no que l'èxit complet radiqui en ajudar a que als demés també els vagi bé. Educar per la participació. Educar també visibilitzant les estructures que perpetuen desigualtats sagnants.

Crec que quan ens referim a la generació Y, i a la cultura profesional que aquests promouen, hem d'incorporar el factor consciència i l'autodefensa col·lectiva dels nostres drets. Les tecnologies avui disponibles obren noves vies, ara que els mecanismes tradicionals semblen fer fallida. Aprofitem-les i eduquem per al seu aprofitament!

dilluns, 20 de maig de 2013

Corrientes pedagógicas actuales (y no tanto)

Siguiendo con las tareas del curso Tendencias en Educación 2.0 esta semana se nos pide que identifiquemos corrientes pedagógicas actuales y detallemos algún ejemplo de su aplicación práctica. Y claro, después de leer tanto sobre aprendizaje informal e inspirándome en la cita de Karen Stephenson según la cual 'Yo almaceno mi conocimiento en mis amigos' voy a tirar de la memoria de bar y sacar aquí a relucir proyectos de amigos o proyectos que me ha comentado alguien en alguna ocasión (esto seria aprendizaje informal, no? Quien iba a decir que esas conversaciones iban a servir para esta tarea!)



Bueno, pues no sabría muy bien si calificarla de comunidad de aprendizaje, Edupunkconstructivismo o comunidad de práctica (bien identificada, eh?), el proyecto donestech.net se autodefine como un metaproyecto de aquello que relaciona a las mujeres con las tecnologías-dinámico, en transformación, y creciendo en personas, formatos y sustancias varias. Pretende transformar la investigación en una reserva de conocimientos útiles para las personas preocupadas por las desigualdades entre géneros y, también, para las personas orientadas a la transformación social y política. Una investigación-acción que permite a sus participantes aprender sobre un tema que les interesa, producir conocimiento y aventurarse colectivamente en nuevos formatos y herramientas de las que aprenden todas colaborativamente. Os recomiendo perderos por su pagina que es muy interesante y variada.



Muy apropiado para el tema de esta semana es el mundo de los 'neo-ruris' o neorurales. Gente crecida en la ciudad que opta por regresar al campo pero dotada de todas las herramientas tecnológicas necesarias para vivir el campo 2.0. Aspiran a hacerse su propia casa, su propia huerta, producir su propia energía.....sin tener conocimientos previos al respecto, pero confiando en el conocimiento residente en internet (conectivismo), creando comunidades de practica y confiando en el aprendizaje social p2p, siempre desde el 'do it yourself'. Un proyecto que lo ejemplifica es Nosolopaja, que promueve comunidades de aprendizaje para autoconstruir casas eficientes energéticamente hechas con paja y materiales reciclados.

Otro ejemplo diría que paradigmático de la filosofía neorural, que pretende cambiar el mundo empezando por uno mismo, lo podéis encontrar en el opensourceecology.org, proyecto que facilita la construcción de toda una civilización con herramientas autoconstruidas. Su impulsor hizo esta inspiradora TED talk:





Hace poco asistí a unas interesantes jornadas sobre educación y democracia. En ellas conocí al colectivo 'inspira secundaria', son un grupo de profesores, padres y madres y personas interesadas en renovar las corrientes pedagógicas de los institutos de educación secundaria en Catalunya. A través de una wiki ponen en común sus experiencias y materiales pedagógicos, hacen salidas para conocer centros educativos con experiencias interesantes y comparten lo aprendido, producen proyectos pedagogicos para intentar aplicar sus ideas a centros de nueva creación....en definitiva trabajan como comunidad de aprendizaje enriqueciendo su cotidianidad pedagógica y conspirando para cambiar la realidad con la que se encuentran nuestros adolescentes cuando van al instituto. He hecho un cómic-resumen de algunas de las corrientes pedagógicas actuales y como probablemente se contarían en un instituto si no hacemos nada para cambiarlo:




Siempre me ha fascinado el llamado internet de las cosas. Me alucina la idea de que cada uno de nosotros tengamos diariamente a nuestro alrededor entorno a 4000 o 5000 cosas que van a estar compartiendo datos, percibiendo, analizando y reaccionando....aprendiendo? El conectivismo admite la idea de que el aprendizaje ocurre fuera de las personas. Si realmente este aprendizaje se produce en las cosas que nos rodean, como nos va a afectar? Como va eso a reconfigurar nuestra percepción de lo que necesitamos aprender o lo que delegamos en ellas?? No se....por ahora sigue siendo un futurible, y nos han pedido ejemplos actuales. Pues bien, tengo uno que no puedo recuperar. Leí hace un tiempo que no se qué universidad había puesto en marcha una plataforma para que los robots se comuniquen entre si y aprendan los unos de las experiencias de los otros de manera que su inteligencia avance mas rápidamente. Una comunidad de aprendizaje robótica conectivista. Esta lleva ya por lo menos un par de años funcionando pero no he sido capaz de encontrarlo en la red. Naufragó en la infoxicación. Pero me parece un ejemplo interesante.

Otro naufragio que intento recuperar y no consigo es una aplicación que desarrolló una investigadora creo que estadounidense para promover la generación de conocimiento en medio de la abundancia informacional en la que vivimos inmersosConsistía en un botón siempre disponible en tu escritorio con el que marcabas cualquier información que te pareciera relevante. Creo que sin necesidad de etiquetarla. Y la herramienta te devolvía esas informaciones aleatoriamente (quizás con algún tipo de intuición 2.0) para que tu la recordaras y pudieras recuperar e interrelacionar con lo que estuvieres haciendo en ese momento. Un autoaprendizaje conducido por la maquina o algo así.

Si hubiera tenido este aplicativo seguramente ahora no tendría estos dos naufragios que os comento....me ayudáis a repescar??

dissabte, 11 de maig de 2013

¿Cuáles deberían ser los objetivos de la educación - formación de hoy, las utopías que debemos recuperar o inventar?





Si yo tuviera que recuperar alguna vieja 'utopía' recuperaría la de la Escuela Moderna, el pensamiento de ese magnifico pedagogo libertario que fue el catalán 
Ferrer i Guardia. Y pongo utopía entre comillas porque ese fue un proyecto que se empezó a realizar, por mas que quedara truncada su labor por la ejecución de su impulsor. Éste defendía los siguientes principios pedagógicos (entre otros):




- Una educación en libertad y para la paz
- Una educación integral, es decir, que aúne lo manual y físico con lo intelectual y todo ello con lo emocional.
- Una educación individual, donde lo específico de cada ser no vaya contra lo colectivo.
- Una educación encaminada hacia la formación de principios morales y solidarios.
- Una educación no circunscrita a la infancia, ni a la institución escolar, etc.

Y es que una visión de porqué educamos y para qué educamos es imprescindible si es que tenemos que educar. Y la escuela moderna tenia un objetivo, pero al poder establecido ese objetivo le parecía indeseable.



En este postDolors Reig habla de la necesidad de que la escuela eduque no solo para hacer ciudadanos responsables sino también felices. Y menciona como probablemente en Finlandia consigan ciudadanos muy responsables, con altos indicies de integración laboral, pero quizá no lo  suficientemente felices. Y pienso que el problema estriba en ese concepto de responsabilidad, que como dice Alain de Boton es individual, interna.

Me estoy leyendo un libro llamado 'La tentación de la inocencia', de Pascal Bruckner, donde describe el desasosiego y profunda desaparición que nos produce el aislamiento del individualismo imperante. Cómo la responsabilidad de sentirnos libres, dueños y creadores, diferentes a todos los demás, nos encadena a nuestros actos y nos deja solos. Eso nos lleva a buscar una huida fácil mediante el infantilismo (yo no sabia) o la victimización (que puedo hacer!), y a reencontrar esa mística perdida de lo colectivo mediante la diversión generalizada y el consumo desenfrenado.
Este mismo sistema es el que también produce unos índices crecientes de enfermedades psicológicas y unos índices de infelicidad muy grandes también. Como dice  Alain de Boton consumimos par recibir el visto bueno de nuestro entorno, aspiramos a tener éxito para recibir la recompensa emocional de la aprobación de los demás.


En una sociedad como esta, como podemos educar para la felicidad? Admitamos lo crucial que el bienestar emocional es y las limitaciones que el modelo de sociedad en que vivimos presenta.


Iniciativas como la escuela pestalozzi, en Ecuador, educaron poniendo el foco en el bienestar emocional. Educaron para generar individuos libres, afectivos, conectados. Pero vieron que eso era imposible si esos individuos fuera de la escuela vivían inmersos en un mundo capitalista que promovía los valores opuestos. Por eso pensaron que una escuela era insuficiente, que era necesaria una comunidad, una suerte de ente aislado del mal exterior donde esos valores pudieran desarrollarse plenamente: El León dormido ha sido el resultado de intentar generar esa comunidad.


Recientemente se ha publicado en Catalunya una película sobre el rol de la educacion en los campamentos del Movimiento Sem Terra (MST) de Brasil: 'Educar es la millor manera de lluitar' (educar es la mejor manera de luchar, en catalán). Este interesante documental muestra como para el MST la educación es una herramienta de progreso individual i col·lectivo, central para el empoderamiento y la transformación social.

Pienso que tanto el proyecto educativo del MST como la pedagogía de los Wild en Ecuador tienen algo también de esa utopía que quisiera recuperar. Ambas buscan la transformación social para posibilitar que todos los individuos sean libres, felices, responsables, implicados.

La cuestión que plantea la implantación de las tecnologías y el e-learning es compleja. Artículos como este de Renan Vega Cantor ponen de manifiesto los intereses de algunos en implantar el e-learning para abaratar los costes de la educación y así dejar un negocio mas rentable para aquellos que la exploten una vez privatizada. Es mas, dicen que el mantra tecnófilo elude cuestionar las verdaderas causas de la desigualdad y fracaso del modelo educativo actual, instaladas en el modelo de sociedad en el que tiene lugar. Olvidan los aspectos vinculados a la moral i los valores de la educación y la reducen a un aprendizaje gestionado con sistemas gerenciales de tipo empresarial. Es mas, ponen énfasis en el aprendizaje a lo largo de toda la vida, pero a costa del tiempo y dinero del aprendiz y entendiéndolo principalmente como destinado a mejorar su empleabilidad.


Pero eso no es todo. El e-learning, igual que las tecnologías de la comunicación y el conocimiento, tiene el potencial de cambiar el mundo, de hacer una revolución social. La descentralización de la producción de la informacion, su acceso de igual a igual, su prestigio coproducido en red, son valores que llaman a una transformacion social. El software libre fue el primero en demostrar el potencial revolucionario de la colaboracion que las tecnologias posibilitan. Demostraron que la inteligencia colectiva es superior a la individual y que la gente puede colaborar en vez de competir y de manera altruista producir programas mas robustos que los producidos con fines comerciales.

Es mas, la filosofia p2p mediante la producción entre iguales y basada en los comunes puede suponer un cambio de modelo económico llegando incluso a superar al capitalismo. En efecto, este articulo de Michel Bauwens y Hilary Wainwright describe como la filosofia p2p puede substituir las relaciones de mercado producidas en el capitalismo por otras basadas en la etica y el bien comúnUtopia?

Pues dependerá del uso que aprendamos colectivamente a darle a las posibilidades que las tecnologías nos ofrecen. Pero la forma en que las entendamos, los valores que les asociemos y la finalidad con la que nos formemos sera determinante para fijar si la revolución actual también sera vista como utópica (no en el sentido de irrealizable sino de ideal) por las generaciones venideras o simplemente apoyará y afinazará todavía mas el sistema (decadente) en el que vivimos.

Para ilustrar estos dos posibles usos del e-learning he hecho esta historieta simplista y bastante kitsch, que espero os divierta después de esta parrafada:





divendres, 10 de maig de 2013

El meu primer blog

Finalment em decideixo a engegar una tasca sempre procastinada, tenir el meu blog!!

El que m'ha fet decidir a començar és un curs que m'estic fent sobre educació i TIC, sobre tendències en educació 2.0,  en el que se'ns anima molt a tenir algun lloc de referència a la xarxa des del que poguem teixir complicitats, retrobar-nos i compartir les nostres troballes o creacions.

I amb aquesta finalitat engego aquest blog! Per posar aquí el que em sembli interessant i obrir la porta a aquest nou mitjà de comunicació (per a mi, clar).

Un cop oberta la porta, mai sabem que hi trobarem a l'altra banda......